+ Finançament: Per millorar el transport públic

Aquestes darreres setmanes on el principal debat polític gira a l’entorn del finançament m’ha arribat a les mans l’últim numero de la revista Mobilitat que edita la PTP (Plataforma pel Transport Públic) i on el principal tema gira en la comparació de les rodalies de Barcelona i Madrid. Llegint-la, he trobat dos quadres on s’analitza els dos plans de rodalies que ha elaborat el Govern espanyol i la inversió corresponent per als dos sistemes de rodalies.

El cert, es que ja portava dies rumiant fer una entrada al bloc parlant del finançament, però també un altre al voltant de les rodalies de Barcelona i més en concret de l’estació de tren que uso normalment de Mollet-Sant Fost. Aquest article de la PTP m’ha permès lligar-ho tot plegat.

Es ben sabut que Catalunya, així com la resta de Països Catalans, tenim un dèficit important de finançament com van reflectir les balances fiscals, aquest dèficit es constata i produeix a través de molts aspectes, però allà on més es reflecteix és en les infraestructures i les rodalies de Renfe en són un clar exemple. Trens desfasats, interrupcions constants de les línies, poca o mala cobertura del territori, freqüències insuficients, i sobretot estacions en molt mal estat. Doncs bé, el pla de rodalies que ha presentat el Govern espanyol per a Barcelona i Madrid, on un dels aspectes ha de ser millorar i amortir el dèficit financer en infraestructures, ens torna a deixar per sota Madrid, en aquest cas en un 20% de la inversió.

Analitzant les dades d’aquest pla, constatem que per una població similar a la que ha de fer front els dos sistemes de rodalies, al de Barcelona supera a l’altre únicament en el fet que s’hi duplicaran 70 km més que Madrid que es quedarà només amb 11, i que es faran 11 nous intercanviadors pels 5 que es faran a Madrid, i res més. Per a la resta, Madrid disposarà de 285 combois pels 198 de Barcelona, el doble de trens diaris, es faran 115 km nous de via pels 25 km de Barcelona, s’arribaran a quadruplicar vies, i fins i tot es realitzaran el doble de noves parades, 27 per les 13 de Barcelona. Això es resumeix en una inversió de 5 mil milions d’euros per a Madrid pels 4 mil milions per a Barcelona. Arribats aquest punt, no entenc com encara esperem i confiem en que el govern central i les seves bones paraules, ens donin el que ens mereixem, sinó únicament allò que el senyor Zapatero i el PSOE han promès a Catalunya.

I parlant de les estacions, vull aprofitar per a denunciar l’estat de l’estació de Rodalies Renfe de Mollet-Sant Fost, com suposo que tantes d’altres. Una estació que ha quedat totalment desfasada, gens digne d’una ciutat com és Mollet del Vallès, totalment col·lapsada pel fet que ha de fer front als milers d’habitants de Mollet i dels pobles de l’entorn, gairebé 100 mil habitants. Però també sense que els seus usuaris puguin esperar els combois en condicions dignes sota cobert, en cap cas adaptada als mínims d’accessibilitat i que la fan inviable a les persones amb mobilitat reduïda, amb un aparcament que a les 8 del matí ja queda obsolet i on no es pot aparcar als carrers de l’entorn per la pressió, amb multes, que fa l’Ajuntament de Mollet, i finalment amb una freqüència de trens insuficient. Cal que a Mollet i parin els trens regionals com o fan a totes les ciutats de l’Àrea Metropolitana.

Ha arribat l’hora de posar fi a una estació de tercera per a Mollet i el Baix Vallès, i obtindre una estació digne, i això només ho poden fer els Ajuntaments afectats treballant junts. Al capdavall, el problema de l’estació de Mollet-Sant Fost es pot solucionar com la resta, amb voluntat política, però em fa l’efecte que aquesta voluntat política al PSC del Baix Vallès i al PSOE a Madrid no existeix. Sinó no es pot comprendre com volen esdevenir una ciutat i exercir de centre d’aquesta zona geogràfica sense una estació digne. Si creuen en el transport públic i en l’accessibilitat, tenen molta feina a fer amb aquesta estació. Allà ens hi trobaran als que creiem amb el transport públic.

El Ple de Martorelles, un digne gag de Polònia

Al darrer Ple de l’Ajuntament, ahir dilluns, va succeir un fet surrealista que al meu entendre constata la falta de nord de l’equip de govern, i que podria ser un magnífic gag del Polònia de tv3.

Tot començava amb la convocatòria d’un Ple d’urgència per a tractar tres temes, dos dels quals de relativa urgència, i el segon, l’urgent, es on es van desenvolupar tots els fets. L’alcalde, sr Miquel Àngel Sòria, explica que el Ple a de votar el jutge de pau substitut, però que no s’ha presentat cap persona dins el termini, i que per això l’equip de govern portava al Ple la proposta d’una veïna que complia tots els requisits però que s’havia presentat fora de termini. Seguidament els dos partits de l’oposició criticaven tot el procés de l’elecció del jutge de pau i el seu substitut que havia dut a terme l’equip de govern, i manifestaven que malgrat la persona proposada s’hagués presentat fora de termini, al complir tots els requisits, i votarien a favor. El regidor del PSC, Felip Elices, remarcava que la persona, malgrat havia estat vinculada al seu partit, no era una proposta d’aquesta formació política. A partir d’aquí es va començar a desenvolupar el fet surrealista.

L’alcalde intervenia i manifestava que l’equip de govern no tenia vot marcat i donava llibertat de vot als seus regidors. Seguidament, el tinent d’alcalde de l’altre formació de l’equip de govern, anunciava que ell votaria en blanc. La incredulitat s’estenia per l’oposició i el públic assistent. El portaveu de CiU, manifestava la falta de coherència de l’equip de govern en portar una proposta fora de termini al Ple i a més a més votar-hi en blanc. La secretaria de l’ajuntament responia la pregunta del regidor de CiU Marc Pertiñez, i aclaria que per a sortir escollida la proposta havia de ser per majoria absoluta del ple, es a dir, amb 6 vots a favor, hi havia 5 membres de l’oposició i 5 membres del govern per què en faltava la regidora de joventut.

L’alcalde, per a seguir amb la línia del punt, anunciava que ell també votaria en blanc la proposta. A les files de l’oposició augmentava la incredulitat, i fins a cert punt l’al·lucinació. El regidor del PSC tornava a afirmar amb rotunditat que no era una proposta del PSC, i què el que estava passant era una falta de respecte cap a la persona que s’havia presentat. Seguidament, el portaveu de UxM (membres del govern), Romuald Velasco, justificava el seu vot en blanc per que la persona proposada era socialista i havia anat a les llistes d’aquest partit. La oposició s’encenia, i el portaveu de CiU exigia a Romuald Velasco que retires les seves paraules. L’alcalde intervenia i demanava que es passes directament a la votació.

Sorpresa. Quan el regidor d’ICV, Joan Garcia, trencava el vot en blanc de l’equip de govern i votava a favor. La proposta sortia aprovada amb els vots favorables de l’oposició i el del regidor d’urbanisme. Ara la incredulitat s’estenia cap als membres d’UxM que no entenien com era que s’havia trencat la disciplina de vot.

Hi hagués o no hi hagués disciplina de vot a les files de l’equip de govern, aquest fet demostra la falta de rumb i unitat del govern municipal, on cadascú mira pels seus interessos personals i de partit i no pel bé comú del municipi. Ahir l’equip de govern, únicament no havia de portar la proposta al Ple per estar fora de termini si no la volien votar afirmativament. Una mica de serositat i rigor, sisplau a l’equip de govern.

Finalment, vull felicitar personalment i en nom d’Esquerra a la Carme Marin, per a sortir escollida, i transmetre-li el nostre profund suport. Segur que farà una gran feina pel poble.

El millor homenatge, l’anulació del judici

Divendres passat el ministeri de justícia de l’Estat Espanyol treia la notícia en què el Govern Espanyol acceptava que el judici contra el president Lluís Companys havia estat il·legal, i que per tan emprenia la restitució de la memòria de l’expresident afusellat. Immediatament tota la premsa va començar a esbombar la notícia com si fos una gran fita aconseguida, i remarcaven les gestions del líder d’ICV en aquest afer, però parem-nos aquí i mirem enrere.

La figura de Lluís Companys està restituïda per qui l’ha hagut de restituir des de fa molts anys, la societat civil catalana. Hi ha gent que fa més de 70 anys que treballa per aquesta causa, una causa justa, i per a la qual no es necessari que consellers i partits amb la única intenció d’aparentar i penjar-se una medalla, què sembla que faci dos dies que coneguin aquesta causa, ara vulguin restituir-ne la memòria i aparenten que pressionen al Govern Espanyol per què la restitueixi.

L’Estat Espanyol i el seu govern al cap davant, l’únic que han de fer si realment creuen que el procés judicial contra Lluís Companys va ser il·legal es anul·lar-lo, res més, la qüestió de fons es si realment volen.

Clar, aquí s’hi afegeix una Llei, la de la Recuperació de la Memòria Històrica, que no obliga a l’Estat Espanyol ha anular i recompensar econòmicament a les persones, famílies, entitats i organitzacions que van ser jutjats per processos irregulars i il·legals. Una Llei que cal recordar que van pactar el PSOE i ICV, i que no canvia la situació anterior, principalment per aquest fet de no anular els judicis il·legals. Aquest és el fet per al qual Esquerra Republicana hi vam votar en contra i continuem exigint una llei democràtica i efectiva per a recuperar la memòria d’aquells que la van perdre injustament.

La memòria de Lluís Companys no necessita més restitucions de la seva memòria, sinó l’anulació del procés judicial sumaríssim, malgrat el que vulguin aparentar o fer veure certa gent . Aquesta gent que es volen apropiar la figura i el llegat de Companys han de saber que la seva memòria i el seu llegat són del poble de Catalunya, de tots i cadascuna de les persones que amb el seu granet de sorra fa més de 70 anys que en pobles i barris l’homenatgen i fan difusió de les seves idees, la seva lluita i el seu llegat, i en el cas que algun partit se’l vulgui apropiar, com han volgut fer tan ICV, com el PSC, com CiU, han de recordar que Lluís Companys i Jover va ser membre fundador i candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya, malgrat els pesi, i que es aquesta organització política l’única hereva d’una lluita radical per a la justícia social i la llibertat del poble de Catalunya i dels seus treballadors. Precisament, aquesta organització política, Esquerra, es la única que des de fa 70 anys demanem l’anul·lació del judici.

I tornant a la Llei de la Memòria Històrica, i als seus buits permesos per ICV que impedeixen anular judicis il·legals i irregulars contra gent que va lluitar per la defensa de la democràcia i la llibertat. Cal fer esment, que aquest buits permesos pels qui ara s’apunten les medalles permeten que no es jutgin aquelles persones que en ambdós bàndols van cometre atrocitats i van signar condemnes de mort, o per exemple, que es continuï permeten què un partit del Congrés Espanyol encara no hagi condemnat l’alçament militar i antidemocràtic del 36. Què hi amaga ICV darrera de tot això? I sinó hi amaga res, per què ho permet? Seria bo per a la democràcia que s’apuntessin menys medalles i expliquessin per què ho han permès, i per què gent del seu partit o el mateix Carrillo estan en contra de jutjar aquells que van fer atrocitats. Potser podríem conèixer més a fons el cas Nin.

Vull acabar amb una crida a tothom, per a Lluís Companys el millor homenatge serà l’anul·lació del seu judici i la victòria per a les llibertats de Catalunya. Aquest és el camí i la lluita de Companys, i avui dia encara la lluita de moltes persones.

Perdonin que em repeteixi; El millor homenatge, la victòria! Per una Catalunya lliure i amb justícia social!

Per un nomenclator de tots i per a tots

Ahir va haver-hi Ple ordinari a Martorelles. Un Ple prou important pel fet que després de 18 anys en que de diferent gent hem demanant el canvi de nom de la Plaça Espanya i del Carrer Calvo Sotelo, i tan ICV com CiU no s’atrevien a canviar-ho, la pressió popular i la d’Esquerra hem aconseguit que això canvies, i el Ple d’ahir aprovés el canvi de nom.

Era una vergonya per a Martorelles mantenir encara un carrer dedicat a un feixista com Calvo Sotelo, i que el monument a Lluís Companys es trobes a la Plaça Espanya. Era una bufetada a la cara a la memòria històrica i democràtica, que com he dit anteriorment, CiU però sobretot ICV de Martorelles, n’han estat els principals còmplices.

Esquerra per aquests dos emplaçaments proposàvem primer de tot, recuperar els seus noms originaris abans de la guerra, així el carrer Calvo Sotelo es tornaria a dir Francesc Macià, i la plaça Espanya com que no existia amb anterioritat, proposàvem el nom de Plaça Llibertat. Dues propostes ben vistes i acceptades per la ciutadania de Martorelles.

Però ahir al Ple, l’equip de govern d’ICV i UxM, ens va tornar a sorprendre amb una proposta gens convincent, poc sentida per la ciutadania i amb una falta de participació de la ciutadania alarmant. L’equip de govern proposa que la plaça s’anomeni Plaça de la Sardana, i el carrer Mercé Rodoreda, noms que ja m’agraden per a Martorelles, però que no crec que el lloc més adient sigui on proposa l’equip de govern.

A la proposta d’Esquerra, sense resposta via formal de l’Ajuntament, es rebutja pel fet de tindre contingut polític, fet que prohibeix el reglament de nomenclàtor. Ara bé, Francesc Macià no era un simple polític, era el president que va retornar la Generalitat a Catalunya, es més que una institució, es un personatge històric. I per altra banda, que tenen en contra de la Llibertat? No acceptar aquestes dues propostes es una altra vegada una insult a la memòria històrica i a la democràcia, i un flac favor a aquesta darrera en els temps actuals de desconnexió entre la classe política i la ciutadania, altre vegada a mans d’aquells que diuen apostar per la radicalitat democràtica.

A ningú se li escapa, d’aquells que seguim a l’equip de govern, que darrera aquests noms si amaga un joc de cartes de fireta dins el govern local. La proposta de Mercé Rodoreda per part d’una entitat de l’entorn d’ICV al carrer d’una regidora de l’equip de govern, membre implicada a les Joventuts Sardanistes de Martorelles, i l’assignació de Plaça de la Sardana a la plaça on es troba el monument a Lluís Companys, proposta que no s’havia sentit mai amb anterioritat, fa un cert tuf a pacte dins el govern local.

Davant d’aquests fets, i el silenci de l’ajuntament davant les nostres instàncies, proposo: Que es retorni com a homenatge el carrer Calvo Sotelo el seu primer nom, carrer Francesc Macià; Que la dita actualment plaça Espanya s’anomeni Plaça Llibertat; Que la nova Llar d’Infants es digui Mercé Rodoreda (segur que a ella li agradaria més aquesta proposta que no pas un carrer); Que la plaça del final del carrer Horta es digui Plaça de la Sardana.

Com que coneixent que el diàleg i la participació no són el fort de l’actual equip de govern, si realment aposten per la radicalitat democràtica, insto a l’Alcalde a sotmetre a un referèndum popular les diferents propostes que puguin sorgir, i que sigui el poble qui decideixi. Hi ha exemples semblants a Castellar del Vallès o Sant Adrià del Besós, només es voluntat, i no tindre por de perdre.

Tot i així, si o tiren endavant, que estaria molt bé, esperem que no facin com amb l’enquesta sobre el nom de la plaça del final del carrer Horta que es va quedar sense nom per que a l’enquesta no va guanyar la proposta que ICV desitjava.

Per la dignitat i la radicalitat democràtica, siguem seriosos i no caiguem en el partidisme i la política de fireta.

L'hora de la dignitat

"Només els pobles que cauen dignament, es poden tornar a alçar!". aquesta frase que Francesc Macià va pronunciar quen van fallir els Fets de Prats de Molló són totalment afirmables, també, en la situació actual del país, avui que celebrem 75 anys de la seva mort.

Aquests dies molts polítics s'omplen la boca parlant de Francesc Macià, fins hi tot, alguns s'atorguen la seva herència, però són els fets els qui demostren qui conserva l'esperit de Macià que barrejava rauxa i seny. Ara tenim davant nostre un altre bon escull per veure a la realitat qui conserva l'esperit de Macià, hi es que la negociació del nou finançament de Catalunya i la retallada previsible de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional seran una bona prova per saber que en queda als polítics i a la societat de l'esperit de Francesc Macià.

Ara es l'hora de demostrar com a país la dignitat que tenim. Si hem aguantat un país fins al dia d'avui es per que hi ha gent que ha caigut amb dignitat davant els embats de l'Estat Espanyol, com per exemple la dignitat de l'Esquerra Nacional de votar negativament a un Estatut que havia promogut, per que no recollia les necessitats i els reptes del segle XXI que ha d'afrontar el nostre país. Aquella dignitat d'uns pocs, fa que avui ens haguem tornat a alçar i puguem tornar a plantejar un pols a l'Estat havent aprés dels errors passats, per què caure aquest cop seria gairebé definitiu.

No aconseguirem res sino som capaços d'anar units, i seguir un objectiu clar per a tothom. Per això cal deixar de banda objectius i interessos de partit, l'objectiu es el país i els seus interessos. Això es el que va fer Macià tres dies després d'haver proclamat la República Catalana com volíem ERC, va acceptar el millor en aquell moment pel país, una Generalitat que servis per a construir estructures d'estat i buscar un millor moment per a la independència.

Avui el país necessita un model de finançament que no perjudiqui Catalunya, el més semblant al model d'un estat independent, i això ha de passar per davant dels interessos del PSC-PSOE i de CiU. S'ha acabat el model de la xocolata per a tothom. L'interés de Catalunya ha de ser el de solucionar el problema del 34% de nova immigració que tenim, del milió llarg de pobres, de la pèrdua de competitivitat mundial de la nostra econòmia i industria, del deficient estat de la sanitat pública, de la falta de beques per a estudiants, ... etc. Són tants reptes, que si no som capaços de treure'n un bon acord ens acabarem sometent a l'Espanya uniforme.

El PSC i CiU, han de saber que aquest cop no val caure dignament. Aquest cop cal anar amb un sol cos fins al final, i el final pot voler dir plantar-nos davant l'Estat, i posant el pes de la democràcia sobre la taula dir, que el que el poble de Catalunya decideixi per sufragi universal, ningú està capacitat per invalidar-ho. Què el model de finançament que vulguem tindre el decidirem nosaltres, no el president d'Andalusia, i que el nivell de la nostra autonomia el marcarem nosaltres, no el Tribunal Constitucional. Això es el que faria Macià. Hi ho faria per que com va dir: Nosaltres som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar-ho a ser!

L'alternativa ecologista.

El moment actual de crisis es una bona oportunitat, fins i tot una obligació, reflexionar per què hem arribat en aquest punt, i un dels paràmetres a reflexionar es la nostra intervenció i relació amb el medi que ens envolta. Això es el que hem fet les JERC en la Conferència Nacional de Medi Ambient que celebràvem el passat dissabte 18 d’octubre a Terrassa.

Les JERC, des de la nostra fundació l’any 1931, hem tingut la defensa del territori com un dels nostres principals eixos de lluita, però des dels anys 90 és un dels quatre pilars ideològics de la nostra organització; independència, socialisme, ecologisme i feminisme. Es per això que en el moment actual en que es troba el planeta i l’estancament del model ecologista actual del creixement sostenible, veiem necessari redefinir els nostres plantejaments ecologistes per marcar i dissenyar el país i el planeta que volem pel futur.

L’estancament del ecologisme polític a través del moviment socialista s’ha generat a mesura que el socialisme acceptava el model del sistema capitalista del creixement econòmic com a vàlid, i intentava fer funcionar ara un sistema (el creixement sostenible) que fallava per la base, i es que no es pot pretendre créixer en un planeta finit. A partir d’aquesta reflexió, gira tot el nou model que agafem les JERC per intentar d’una banda corregir els efectes lesius que hem generat al nostre medi, i per l’altre assegurar un estat de benestar a la societat.

En aquest nou model, s’ha de valorar el creixement humà i del medi de les persones per sobre del creixement econòmic, i això passa, evidentment, per un progressiu decreixement econòmic al món occidental, un decreixement que pot ser voluntari i per tan no tant dolorós, ho forçós. M’explicaré: Quan els treballadors de la Xina que ara produeixen xips per un cèntim, acabin amb la dictadura que els sotmet i puguin organitzar-se sindicalment, cobraran aquest xip deu vegades més car, i per efecte directe el cost dels ordinadors al món occidental també es multiplicaran per deu, per tan no tothom podrà accedir a aquest nivell de béns materials imprescindibles.

Però per a viure en un estat del benestar segur, ens cal com a país garantir la suficient sobirania i autonomia sobre recursos primaris i de valor en augment cada dia com l’aigua, l’energia, l’alimentació i la planificació del territori. Un aspecte molt important i de nivell transversal es la pagesia, molt infravalorada pel sistema capitalista i que s’ha de tornar a revaloritzar com a principals agents productors d’aliments i gestors del territori i el paisatge, sobretot un paisatge agrícola, que en molts casos els tòpics ecologistes involuntàriament han fet acabar amb aquestes planes agrícoles, molt sovint més riques ecològicament que les zones forestals, però que han hagut de patir la seva pèrdua per implantar-hi urbanitzacions i polígons industrials.

Cal que ens conscienciem tot plegats del repte que tenim davant, i fem un exercici profund de solidaritat amb nosaltres mateixos i la resta d’essers que vivim en aquest planeta i aquest país. Ni nosaltres, ni el nostre país ni la resta d’essers del planeta sobreviurem si seguim amb la tendència actual, cal doncs un canvi, una alternativa al model actual que es basi en l’autosuficiència, la responsabilitat i la solidaritat envers els altres i les generacions futures, i aquest canvi, malgrat que ens sembli difícil el podem fer, i el jovent independentista estem disposats a fer-ho possible.

El feixisme no ens farà callar.

Aquestes darreres setmanes hem pogut tornar a comprovar que n’entén l’Estat Espanyol per justícia i sobretot per democràcia. Hem hagut de tornar a assistir a l’espectacle, contrari als drets humans, de veure com s’il·legalitzen partits polítics pel que representen i sobretot, per què s’oposen al principal valor de l’Estat Espanyol, la unitat. De ven segur, que si poguessin ens il·legalitzarien a molts més, tot això sota l’empara d’una justícia i una democràcia adulterades.

I això es pot afirmar, quan altres organitzacions polítiques totalment antidemocràtiques, clarament feixistes, que han provocat cops d’estat, participat en una dictadura, i que no amaguen la seva voluntat d’acabar amb el sistema democràtic actual de la forma que sigui, continuen sent legals, car, o fan en nom i per la unitat d’Espanya.
Des d’abans de l’estiu, a Mollet i els pobles del voltant, assistim en directe a veure com membres d’aquesta organització feixista, amb total llibertat amenacen, fins i tot de mort, a aquells demòcrates, aquella gent pacífica, que expressem les nostres idees i voluntats polítiques sense fer servir la força. Sí, em refereixo a la Falange Española, que a través de pintades i enganxines, amenaçadores de mort, intenten persuadir aquells que no pensem com ells, aquells que lluitem per la llibertat i la justícia social a tots nivells.

No puc entendre com a demòcrata, com el PSOE, il·legalitza partits polítics a Euskalherria per no condemnar la violència d’ETA, i en canvi no fa el mateix amb la Falange, que directament amenaça de mort als que no pensen com ells. Els és necessari que corri la sang per il·legalitzar a aquesta organització feixista? Per què si es així, el seu immobilisme per Espanya els farà responsables si un dia hem de plorar la caiguda d’un demòcrata a les mans de la Falange.

Vull aprofitar, per animar a tots els que creiem en la democràcia, la llibertat i la justícia social a plantar cara, a no intimidar-nos, per què tenim la raó i els arguments, per què el Baix Vallès sempre ha estat i serà antifeixista. Però sobretot em vull dirigir al jovent independentista, a organitzar-se, a sortir al carrer, a manifestar el que pensem i a lluitar per la via pacifica per la independència i el socialisme als Països Catalans, i tot això per com molt bé deia l’Ovidi Montllor, i les parets de Mollet en són testimoni: “Hi ha gent a qui no l’hi agrada que es parli, es pensi o s’escrigui en català. Es la mateixa gent a qui no agrada que es parli, es pensi o s’escrigui”.

Contra el feixisme; Independència i socialisme!